93.790.85.96 636 768 455

c/La Riera, 14 5e 1ª
08301, Mataró
Centre Sanitari registrat pel Departament de Salut de la  Gencat

Què és i com intervenir en l’Enuresi?

05/12/2017

El terme enuresi es refereix a la micció involuntària o emissió repetida d'orina al llit o a la roba, sent l'edat cronològica necessària d’almenys 5 anys (o un grau de desenvolupament equivalent). És a dir, representa la persistència incontrolada d'orinar més enllà de l'edat en la qual se suposa que s'aconsegueix el control d'esfínters. Els manuals de psicologia i psiquiatria especifiquen la necessitat de presentar-se dues vegades per setmana durant un mínim de tres mesos, o bé que hi sigui present un malestar clínicament significatiu amb deteriorament en l'esfera social, acadèmica o laboral, o altres àrees importants de funcionament. A més, no ha de poder ser atribuïda als efectes fisiològics d'alguna substància o a alguna altra alteració mèdica.
Tal com s'haurà pogut deduir, l'afectació inclou població tant adulta com infanto juvenil. Així, encara que la seva incidència és molt més prevalent en nens, i la seva remissió espontània s'observa aproximadament en un 15% de les persones afectades, pot persistir fins a l'adultesa en un 2% dels casos. Per poder realitzar hipòtesis més o menys encertades en quan al curs, és important diferenciar els diferents subtipus, i realitzar un diagnòstic diferencial adequat. En aquest sentit, es distingeix entre nocturna i diürna segons es presenti en hores de son (la més freqüent) o durant el dia; i en cadascun d'aquests dos, entre primària i secundària. La Enuresi primària es diagnostica quan el nen mai ha pogut controlar la micció durant un període d'almenys sis mesos. En canvi, a la secundària ha existit un control voluntari previ a l'aparició del problema. Pel que fa a l'etiologia, habitualment quan la dificultat sempre ha estat present, aquesta es relaciona amb una alteració relacionada normalment amb factors genètics, alteracions neurològiques o del son, malformacions anatòmiques de la uretra i/o la bufeta, o infeccions urinàries. D'altra banda, quan l'enuresi apareix més tard (secundària), és a dir com a símptoma d'un altre problema previ, la causa habitualment s'atribueix a trastorns psicològics o desordres emocionals.
No s'ha de confondre amb altres trastorns com la poliúria (emissió de quantitat d'orina superior a l'esperada però amb control voluntari), nictúria (necessitat excessiva d'orinar durant la nit, amb control voluntari), o l'encopresi (incontinència fecal involuntària). Tots ells provoquen un malestar en major o menor grau en la persona que el pateix, però presenten diferències significatives principalment a nivell qualitatiu.
És habitual descartar la presència d'una enuresi primària quan el tractament farmacològic no aconsegueix els resultats esperats. D'aquesta manera, pel que fa a l'abordatge mèdic o psiquiàtric, s'han utilitzat els anticolinèrgics, la imipramina i en algunes persones la desmopressina per via nasal. Tots ells són fàrmacs que procuren reduir la simptomatologia associada al problema (principalment ansietat i baix estat d'ànim), i permetre la correcta dilatació de la bufeta, ja que es troba estretament relacionada amb la capacitat de contenir-la i buidar-la. En molts casos però, aquest tractament no és suficient, i es requereix una intervenció psicològica paral·lela.
Existeixen molts mètodes utilitzats per facilitar i potenciar el control voluntari de la micció i reduir els símptomes associats. Entre ells es troben els següents, sent el mètode de l'alarma o pipi-stop el que ha demostrat majors percentatges d'eficàcia:
-    Entrenament en llit sec: Es construeix al voltant de la teoria de que el problema es manté perquè no hi ha reforços suficients perquè la conducta sigui inhibida. El procediment utilitzat és la programació d'una alarma (considerada un estímul aversiu per al nen, el qual intentarà evitar-ho), afegint a més una freqüència de despertars en escala (s'augmenta progressivament el temps requerit per a despertar-se). Quan el nen es desperta, es procura no estimular-lo massa per procurar que no perdi el son, però cal indicar que vagi a orinar, a una hora determinada, després d'haver ingerit una quantitat elevada d'aigua. Posteriorment ha d'aparèixer reforç positiu (elogis) després dels èxits aconseguits per aquest. També és important que es responsabilitzi dels obstacles o dificultats (orinar abans d'hora), canviant-se ell mateix el pijama o el llit.

-    Mètode de l'alarma o pipi-stop: És un aparell electrònic que es connecta a un teixit el qual, a l’hora de dormir, es col·loca sota el nen. Quan aquest teixit es mulla o s'humiteja, emet un so que fa que la persona desperti. Seguidament el nen ha apagar-lo i anar al bany, amb la qual cosa progressivament s'associa la sensació prèvia a orinar, amb el despertar, el que ha de confluir finalment en despertar abans d'orinar. La seva eficàcia es situa entre el 70 i el 90% de casos, i acostuma a tenir una durada d'entre un i tres mesos.

Al costat d'aquests procediments, són importants les habilitats personals (per part dels pares) i terapèutiques (professionals de la salut). com comprensió, empatia, no desesperació, col·laboració, reforç positiu, evitar els sentiments de culpabilitat, entre d'altres; les quals permetran a la persona afectada precipitar els avenços i aconseguir un control voluntari adequat de la micció. A més, les tècniques de reducció d'estrès i ansietat poden repercutir de manera molt positiva en l'evolució del nen. Finalment, la utilització d'horaris i rutines com anar a dormir sempre aproximadament a la mateixa hora o orinar abans d'anar al llit també pot resultar molt útil.
Aquesta és una dificultat molt prevalent a la nostra societat, que a més a més comporta habitualment altres problemes relacionats sobretot amb el malestar que provoca tant al nen com als familiars implicats. Si necessites rebre més informació al respecte, a Mataró, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota l'ajuda que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.